Updates from teresagreppi Toggle Comment Threads | Tecles de drecera

  • teresagreppi 3:53 am on April 22, 2014 Enllaç permanent | Resposta  

    Hola de nou! A Champaign-Urbana com a tot el medi oest dels Estats-Units, les estacions canvien moltíssim entre sí. A l’estiu solc dur roba més clara amb molts colors, però això no vol dir que no porto roba acolorida a l’hivern. Com que vaig viure per quatre anys a San Antonio, Texas, molt al sud del país on gairebé mai passa a baix de cinc graus centígrades encara al hivern, era imprescindible portar roba molt solta, fins i tot escotada. Per això, quan em vaig mudar de nou al medi oest, ja tenia una abundància de vestits i sandàlies. Els meus tres vestits favorits són les meves robes preferides: en tinc un de color magenta (un color ben divertit que està compost d’una barreja de rosa i lila) amb butxaques amples i sense mànigues. En tinc un altre que és marró, també sense mànigues però que es lliga a darrere del clatell. No hi ha cap butxaca en aquest sinó flores taronja. Tots dos són de cotó perquè a l’estiu a Illinois, semblant a Texas, fa xafogor sovint (encara que no tan malament com a San Antonio) i aquesta matèria deixa que la pell respiri.
    No obstant això, a l’hivern tot és completament diferent a Illinois. No puc sortir de la meva casa sense al menys tres capes de roba posada. No suporto l’hivern ni gens ni mica. A Champaign-Urbana, cal que porti un abric molt gruixut i botes fortes per sobreviure el fred, la neu i el vent. Òbviament prefereixo vestir-me per a l’estiu que no l’hivern, però sempre trobo maneres de gaudir de la meva roba hivernal. Tanmateix, estic ben farta de portar solament la roba gruixuda i fosca de l’hivern. De totes maneres, en qualsevol estació o tipus de temps, duc sempre el meu collaret favorit de molts colors. No té cap significança per a mi sinó que és meu i m’agrada molt i l’he portat per tants anys que ara em sento desvestida si no el duc. Sí, ja entenc que sóc una mica rara. Teniu vosaltres cap complement que sempre porteu? Varia tant el temps segons l’estació allà a Catalunya com aquí, o només som nosaltres els que patim?

    Anuncis
     
  • teresagreppi 9:36 pm on March 7, 2014 Enllaç permanent | Resposta  

    Durant la meva vida de vint-i-cinc anys més o menys feliços, les activitats més interessants i per tant les més importants han sigut les que m’han donat oportunitats de conèixer-me millor i sobretot de formar les relacions que m’han influït de manera més significativa. Per això, aquestes activitats que han tingut un paper significant avui són jugar esports competitius, específicament el softbol, que un esport molt semblant però encara molt distint que el beisbol jugat als Estats-Units, i viatjar per aprendre un altre idioma.

    Sempre he sigut molta competitiva: participava tant en concursos de lletrejar i de coneixements dels estudis d’anglès com en competicions del bàsquet, l’esgrima, el futbol, i el voleibol, però vaig jugar al softbol des de vuit anys fins els vint-i-dos. És a dir que jugava als tots els nivells de competència, fins i tot jugant amb l’equip de la meva universitat on vaig fer la meva llicenciatura a Texas. Mai no vaig guanyar cap campionat de la NCAA (però el meu equip de quan tenia catorze anys va guanyar un campionat nacional!), però vaig aprendre com comportar-me amb professionalisme i com mantenir la meva tranquil•litat en condicions adverses. No obstant això, per a mi, el benefici més útil que he tret ha sigut aprendre com relacionar-me amb gent diferent que jo de manera apropiada en una varietat de situatcions.

    L’altra activitat que m’ha impactat moltíssim ha sigut estudiar els idiomes i la cultura a través de viatjar. Com que he tingut, i segueixo tenint, família a Espanya, he passat la majoria de la meva vida escolar treballant per convertir-me en una persona que parla el castellà amb facilitat. Després de realitzar (més o menys) aquesta meta fa quatre anys, vaig decidir que en el futur, els meus fills (si en tindré) parlaran al menys dues llengües perquè aprofitaran del meus estudis, la meva professió (seré professora universitària de la literatura peninsular), i de la meva família que viurà a València. Clar, serà difícil que els meus fills puguin viatjar amb mi durant els estius i que també juguin als esports competitius, però com que estic parlant del futur, ningú sap el que podrà ser possible! Pensant en com pensava fa cinc anys que la meva vida seria avui fa cinc anys, no imaginava mai que estaria fent un doctorat ni tampoc que viuria a Illinois, i no obstant això, aquí sóc! Han canviat molt les vostres visions de la vida des de fa cinc anys (o més) fins avui?

     
  • teresagreppi 5:19 pm on February 19, 2014 Enllaç permanent | Resposta  

    Hola de nou a tothom! Encara sóc la Teresa. Sóc d´un poble molt a prop de Xicago, però ara visc a Urbana, Illinois, a prop de la Universidad d’Illinois. Tinc vint-i-cinc anys. El clima ara de Urbana-Champaign és horrorós. No m´agrada gens ni mica quan neva ni tampoc quan fa molt vent i la majoria d’aquests dies ha fet ambdós. No obstant això, és molt important entendre que el temps aquí no sempre és horrible. Plou freqüentment durant la primavera i per algunes setmanes al principi de l´estiu. Durant l’estiu fa calor, fins i tot fa humitat i xafagor alguns anys. No m’agrada gaire la xafogor però la trobo moltíssim més agradable que el fred. És a dir que prefereixo suar que no tremolar de fred. La tardor sempre comença fent calor i acaba fent fred i vent de nou. Quan fa fred, solament tinc ganes de menjar i dormir en casa meva. Al contrari, quan fa calor i hi ha sol, em sembla bona idea treballar per poder sortir més tard. Sempre m´agrada força fer ioga sense considerar el temps. En canvi, quan vull córrer, m’estimo més fer-ho dins del bosc fora del meu apartament, però ho faig a dintre del gimnàs durant els mesos de l’hivern. El vostre temps a Catalunya canvia tan fortament entre una estació i altre, com aquí?

     
    • Txabi 7:24 pm on febrer 19, 2014 Enllaç permanent | Resposta

      Josie, Teresa, Eduardo, Emily i Reagan….
      Us escric el mateix correu a tots 5, intentant contestar-vos algunes particularitats que heu destacat en els vostres correus, apart del temps.
      Perquè està clar que “els deures que us han posat per avui” van sobre climatologia.
      Us diré que soc català, visc a Barcelona i tinc 56 anys. Crec recordar que aquest és el tercer o quart correu que rebo d’alguns de vosaltres. I torno a dir-vos que estic molt agraït de que esteu fent l’esforç, des de tant lluny, per aprendre i practicar la meva llengua (cosa que, per exemple, no fan ni els propis espanyols de fora de Catalunya).
      Barcelona, ciutat mediterrània per excel•lència. Mai ni molt fred, ni molta calor. Primavera, d’uns 17-20 graus (tot i que pot arribar a 25); estiu 19-27 graus,tot i que podem arribar a 32-35 i amb xafogor, això sí (estem vorejant el mar); tardor gaire bé com primavera i al hivern no baixem de 5 graus mai, i acostuma a ser curt. Climatològicament, és una ciutat ideal per viure-hi; jo no la canvio per cap. No plou gaire bé mai. A nivell personal, porto molt millor la primavera i la tardor que l’estiu i el hivern.
      Sitges, lloc idíl•lic per estar-hi, per viure-hi. Té una espècie de micro-clima especial: pots sortir de Barcelona, plovent i amb fred i recórrer els poc més de 35 quilòmetres que les separen i poder estar al sol, en una terrassa, fent una cervesa amb amics. A més a més, hi ha molts racons modernistes i el seu casc antic és preciós.
      Jo vaig en moto (una Triumph Speed-Master, de 900 cc) que, com que aquí no plou gaire bé mai (10-15 dies l’any?) és el meu mitjà de transport habitual (Barcelona està repleta de motos, petites, mitjanes i de gran cilindrada: gràcies a elles, la ciutat no és un caos de trànsit).
      A nivell esportiu, soc corredor (runner); però un “runner d’última hora”, doncs vaig començar a córrer quan tenia 51 anys (la meva primera cursa de 10 quilòmetres); d’això ja en fa gaire bé 6 anys i des d’aleshores he participat en 94 curses, entre Maratons, Mitges Maratons i curses de 10 quilòmetres. Aquest mes de febrer, sense anar més lluny, ja he corregut dues mitges maratons, i el proper diumenge correré “la Maratest”, una prova de 30 quilòmetres que serveix de “test” per a tots aquells runners que el proper dia 16 de març volen córrer la Marató de Barcelona (jo encara m’ho estic pensant: depenent de cóm em vagi diumenge, correré la Marató de la meva ciutat o no). Si voleu, podeu navegar pel meu blog (està escrit en català, i és -bàsicament- de temes meus de runner -curses i entrenaments- i del Barça !);l’adreça del blog és http://speedy-txabi.blogspot.com . I és que, a nivell futbol, soc del millor equip del món: el F.C.Barcelona, el mundialment conegut com a “Barça” (ahir, a la Champions League vàrem guanyar 0-2 al camp del Manchester City), on hi juga el millor futbolista que mai hi ha hagut en tot el món: en Lionel Messi.
      Ja vaig fer el mateix oferiment en les vostres darreres comunicacions: les meves filles ja fa un temps que s’han independitzat i “han deixat el niu”. Per tant, si algú de vosaltres “vol creuar l’Atlàntic” i aterrar una temporada a Barcelona, la meva casa és vostre: estarem encantats d’acollir-vos.
      Repeteixo el meu agraïment per l’esforç que esteu fent per aprendre la meva llengua.
      Txabi

    • Mª José 9:09 pm on febrer 20, 2014 Enllaç permanent | Resposta

      Hola
      Em dic Mª José. Sóc de Barcelona que és un ciutat d’ Espanya.
      Visc a Sant Boi, un poble que està al costat de Barcelona.
      Tinc bastant més anys que tu. Jo en tinc 51 anys, però els porto molt bé eh!!!
      El fred no m’agrada gens ni mica. Encara que aquí no neva mai, perquè estem al nivell del mar.
      Penso que no m’agradaria el clima d’Illinois.
      Jo també vaig quan fa fred vaig al bar o a passejar al migdia que fa mitjó temps.
      Però quan fa un temps desagradable em quedo a casa i llegeixo un llibre, veig una peli o escolto música.
      Aquí tenim un clima molt humit i per tant a l’estiu hi ha molta xafogor.
      A l’estiu, si fa bon dia, el que faig és anar a qualsevol platja que estigui a prop de Sant Boi, o passar el dia a la muntanya.
      M’agrada molt la natura.
      El canvi de l’hivern a l’estiu és molt brusc. No hi ha pràcticament primavera o tardor.
      Però ja estem acostumats.

  • teresagreppi 7:12 pm on December 13, 2013 Enllaç permanent | Resposta  

    Què hi ha, tothom? Quan jo era petita, vivia a Dyer, Indiana, dins els Estats-Units. La meva casa d’aquest temps és la mateixa on viuen els meus pares avui. De dia a dia, feia jocs amb o les mevas amigues la Caitlin i la Joanna o sense ningú, només amb la meva imaginació. També feia molt esport: el bàsquet, el futbol, el softball (semblant al beisbol però no és el mateix), el voleibol, i el ballet. Quan era en l´institut feia l´esgrima i el softball. En general, jo no era gaire timida ni tampoc massa aventurera. Tinc els cabells molt foscs avui com els he tingut sempre, però són una mica menys rissats. M´agradava bastant fer molt i sempre havia de fer alguna cosa. Crec que m´agradava moltíssim dormir. Mai volia llevar-me sense una batalla amb la meva mare. Pobrets!
    Nosaltres, la meva família, vam viatjar bastant quan jo era petita i sempre m´agradava molt. Més sovint viatjàvem amb cotxe, i m´agradava però sempre m´encantava viatjar amb avió – una cosa que no m´agrada gens avui. Un viatge especifíc del qual tinc records era quan vam viatjar tots a Florida. Ens vam quedar a un condomini per dues setmanes a la Platja de Fort Myers. Allà, jo recordo clarament que vaig parlar amb alguns nois i noies que no em van creure quan els vaig dir que tenia cinc i mig anys perquè, segons ells, aixó no va fer possible. Jo vaig enfadar amb els i no vaig tornar jugar amb ells mai. Peró, en general aquestes vacances van estar molt bé. Jo vaig anar a la platja cada dia amb el meu pare i el meu germà malgrat que vaig tenir gran cremada del sol. Per a mi, la cosa més interessant va ser el temps perquè va canviar entre un dia molt solejat i altre dia gairebé amb huracà!

     
    • Concepcio 2:13 pm on Desembre 20, 2013 Enllaç permanent | Resposta

      La meva família i jo vivíem a Ripoll, en un poblet del Pirineu de Girona, som cinc germans, jo soc la quarta, i vivíem en una casa modernista, molt gran, de tres plantes, amb un jardí enorme.
      De petits ens passàvem el dia jugant al jardí o directament al carrer de casa, era un carreró on no hi circulaven cotxes, no estava asfaltat, per tant jugàvem amb la sorra.
      De petita m’agradaven molt els esports i la natura, mai vaig tenir la sensació d’avorriment, el temps el dedicava a la colla de amics que jugàvem al carrer, o a buscar animalons pel jardí, per l’hort o directament a la muntanya, o be al esport (futbol, basquet, ping-pong, patinatge, etc.).
      De petita era morena, sempre baixeta i amb el cabell curt. Suposo que semblava mes un nen que una nena.
      No varem viatjar mai, el meu para era metge rural i sempre estava pendent dels seu malalts, ni vacances ni festius, res.
      El primer viatge que varem fer, jo ja tenia uns 17 anys. La meva mare, el meu pare, jo i la meva germana petita varem anar a Itàlia! Va ser fantàstic, inoblidable,

  • teresagreppi 4:02 am on December 2, 2013 Enllaç permanent | Resposta  

    Hola a tothom!

    A la meva casa a Urbana hi ha moltes habitacions però la majoria no són meves. El meu dormitori no és gaire gran però tampoc és petit. El meu bany és al costat del dormitori, però ha de entrar pel dormitori, és a dir que el meu bany és a dintre del dormitori. Això si que és petita però com que té banyera privada estic contenta. A més a més el meu apartament té una cuina petita a la esquerra de la entrada, una sala d´estar que fa servir sovint com a menjador al fons del passadís. A fora de l´apartament tenim un balcó. També a dins de l´apartament hi ha un safareig que és molt convenient per a nosaltres. No tinc gaire espai per a mi mateixa, peró m´agrada viure al meu apartament a la universitat.
    No obstant això, jo prefereixo la casa dels meus pares que és a Indiana molt a prop de Xicago. No tenim gaire espai allò tampoc, però l´espai que sí tenim és més privat que ell a Urbana. Hi ha dos banys, tres dormitoris, dues sales d´estar, un safareig, una cuina que és millor que la meva a Urbana i recentment renovada, un jardí amb piscina…la casa és petita quan es compara amb les altres cases americanes, però, clar, és molta gran comparada amb el meu apartament a la universitat. Crec que té a veure amb els conceptes americans de la independència de la família, però existeix l´idea també a Catalunya que els fills amb més de divuit anys han de viure fora de la casa dels seus pares?

     
    • Mª José 8:02 pm on Desembre 6, 2013 Enllaç permanent | Resposta

      Hola!
      Jo visc en un pis a Barcelona.
      No és molt gran, però si acollidor i assolellat.
      Té la cuina, el menjador, una galeria, un safareig, el lavabo i tres habitacions.
      Es troba a un lloc molt tranquil, no hi ha moviment de cotxes, ja que és un passeig.
      Al costat tinc botigues, que és molt important.
      L’únic problema és que li falta un ascensor.

      Una salutació,

      Mª José

    • Txabi 7:35 pm on Desembre 10, 2013 Enllaç permanent | Resposta

      Hola,
      Veig que el tema d’avui és “cóm és la teva casa?”.
      Ho dic perquè, altra vegada, he rebut (d’una sola “tacada”) els vuit correus de Nina, Ryan, Lujan, Reagan, Jackie, Tayana, Teresa i Mike.
      A tots vuit vull tornar-vos a dir que estic encantat de que us prengueu la molèstia, l’ interès i fer l’esforç per conèixer, descobrir, escriure i parlar la meva llengua. Per nosaltres, els catalans, és molt i molt important i ho valorem molt i molt. I ho agraïm.
      Si no us sap greu, us escric el mateix text a tots vuit, perquè la meva casa només és una i serà la mateixa que us explicaré a tots vuit.
      Però us parlaré de “les cases de la meva vida”.
      Jo vaig néixer a Barcelona, i la casa primera on vaig viure (al barri de Sants, fins els 27 anys en que vaig marxar quan em vaig casar) va ser la casa dels meus pares. Era una casa no gaire gran -uns 90 metres quadrats- amb no gaire llum, però teníem un gran pati exterior, que era una delícia quan érem petits, perquè allà hi jugava hores i hores amb els meus germans (en tinc dos, un 3 anys més gran que jo i un altre que és 1 any més petit que jo). El menjador era petit, i tenia tres habitacions (la dels pares, la del meu germà gran i una tercera que compartíem el meu germà petit i jo. Una cuina, tampoc no gaire gran i un quarto de bany que no estava gens malament. Els meus pares, de 83 anys tots dos, encara hi viuen allà.
      Quan em vaig casar, a la meva esposa li vaig dir que viuria allà on ella volgués, però que el lloc havia de ser lluminós, volia veure entrar el sol al menjador, a les habitacions… I vàrem anar a viure al barri de Les Corts (a menys de 200 metres del camp de futbol del Barça). Tenia uns 110 metres quadrats, tres habitacions, dos quartos de bany, una cuina -no gaire gran- i un saló-menjador molt espaiós i amb molta, molta llum natural. Allà hi vaig viure uns 3 anys, perquè, per feina, vaig anar destinat a les Illes Canàries.
      Allà a Canàries ja no era un pis, o un apartament el que vàrem tenir: allà varem viure en un gran xalet rústic, molt ben situat al centre de la ciutat de Las Palmas, al barri de Ciudad Jardín. Van ser quatre anys meravellosos.
      De tornada a Barcelona, varem tornar a viure al nostre pis de Les Corts durant 10 anys.
      L’11 de setembre de 2001 (sí, l’11 de setembre de 2001) va ser el primer dia que varem dormir a la nostre nova casa, ja no a Barcelona, sinó a Esplugues (una ciutat enganxada a Barcelona; podria ser un barri més de la ciutat).
      Aquí, el salt qualitatiu ha estat enorme: el pis deu fer uns 120 metres quadrats, tenim una gran terrassa, el saló-menjador es enorme i molt lluminós i totes les habitacions (les quatre) són exteriors, amb molta llum. Tenim dos quartos de bany i, aquest cop sí, una cuina molt espaiosa. Ah! i tenim una enoooorme extensió de jardí comunitari i una piscina, també comunitària. M’encanta la casa en la que visc ara… tot i que fa un mes “ha volat” ja sola la meva filla petita (la gran ho va fer ja fa 4 anys) i per tant, ara que tinc una casa gran i solejada, amb zona verda i piscina només la gaudim la meva dona i jo.
      Coses de la vida.
      Espero no haver-vos cansat massa, però crec que el que busqueu amb les vostres “cartes temàtiques” que ens feu arribar: que “us donin canya” (digueu-li al profe que us en expliqui el significat de l’expressió).
      Si ho voleu, torneu-me a escriure, i prometo contestar-vos.

      Txabi

      http://speedy-txabi.blogspot.com és el meu blog i està escrit en català, força col•loquial, per si voleu practicar… i sí, soc un runner de 57 anys (vaig començar a córrer molt tard, als 51)

  • teresagreppi 8:00 pm on October 9, 2013 Enllaç permanent | Resposta  

    La meva família és molt gran però solament vull parlar de les persones que coneixo millor, perquè per part de la meva mare hi ha molts tiets i cosins que no he conegut mai. La meva família nuclear té quatre persones: el meu pare, la meva mare, el meu germà, i jo. Els meus pares es diuen Antonio i Gloria i tenen seixanta i cinquanta-nou anys respectivament. Viuen ara a Dyer, Indiana, però ell és de Madrid i ella és de Xicago. Ells són morenos, però la meva mare té els ulls verds i el meu pare els té foscos. El meu pare també és més moreno (tant en el sentit dels cabells com de la pell) que la meva mare. Ella és professora d’espanyol i ell és electricista.
    El meu germà també es diu Antonio. Com jo, ell és d’Indiana. Ara viu a Mislata, València. Ell i jo ens assemblem molt, però moltíssim. Ell té trenta-dos anys – vuit anys més que jo. Ell és alt, molt fort, i moreno. És la persona més graciosa que he conegut en la meva vida. Treballa de professor d’anglès a València i també és el gerent de la expansió de la seva empresa a València. La seva dona es diu Marta i ells tenen una filla: l’Ariana. La Marta té trenta-vuit anys i fa d’informàtica, i l’Ariana té deu mesos. Clar que l’Ariana no estudia ni treballa. Totes dues, la meva cunyada i la meva neboda són morenes i tenen la pell molt blanca.
    Finalment, el meu tiet, en Manolo, és el germà gran del meu pare. És de Madrid i viu allà encara, però ha viscut a Torremolinos i a Barcelona també. Ell era moreno però ara que té seixanta-vuit anys és calb. És baix però és més alt que jo – que no és difícil ser-ho! Però jo sóc la noia més alta dins la meva família. En Manolo és artista però treballa d´empresari i, amb el seu company professional, té dos bars al barri Chueca a Madrid. Com són les vostres famílies?

     
    • Txabi 6:01 pm on Octubre 10, 2013 Enllaç permanent | Resposta

      Hola Teresa,
      Jo puc ser gaire bé el teu avi. L’any que ve en faré 57; tinc dos germans, un més gran (l’any que ve en farà 60) i un de més petit (56 l’any que ve).
      Jo visc a Barcelona i tinc dues filles. Els meus pares, de 86 anys els dos, encara corren per aquest món, tot i que estan ja grandets. Tinc molts cosins i nebots, tant per la meva part, com per la part de la meva dona. I aficionat del Barça !
      Com hauràs vist en el meu blog, soc runner aficionat (vaig començar a córrer amb 51 anys !); el blog està escrit en català, així que si vols, pots practicar llegint-lo (és un català col•loquial, no del tot acadèmic, però és el que parlem i escrivim per aquí).
      Segueix “Parlant català !”
      Txabi

  • teresagreppi 6:42 am on September 19, 2013 Enllaç permanent | Resposta  

    Hola! Què hi ha? Em dic Teresa Greppi . Sóc d’Indiana dins els Estats-Units. Tinc vint-i-quatre anys. Tinc família en València així que és per aquesta raó que estic aprenent el català. Vull saber quines són les diferències entre el català i el valencià? M’agrada viatjar però com faig d’estudianta de literatura, no tinc gaire diners per viatjar amb freqüència. També m’encanta fer ioga, escoltar música, i ballar amb les meves amigas però no davant de gent desconeguda. De què feu vosaltres? Estudieu o traballeu?

     
    • Fermí 7:39 am on Setembre 19, 2013 Enllaç permanent | Resposta

      Hola Teresa,

      el meu nom és Fermí i sóc mestre. Entre altres coses ensenyo català als meus alumnes.

      Felicitats pel teu català, és força correcte. Només hi ha algunes petites errades:

      estudianta –> la forma correcta és estudiant (és una paraula invariable i el masculí i el femení s’escriuen igual)

      gaire –> la forma correcta és gaires (com la paraula diners esta en plural aquí també l’has d’utilitzar)

      amigas –> la forma correcta és amigues (tots els plurals de paraules acabades en -a es fan en -es. P.e. taula, taules; finestra, finestres, oca, oques; paga, pagues…)

      Les diferències entre el català i el valencià són diferencies deialectals molt petites ja que parteixen de la mateixa arrel lingüística. Són una única llengua.

      Salutacions des de Tarragona.

    • Txabi 7:03 pm on Setembre 26, 2013 Enllaç permanent | Resposta

      Benvolguda Teresa,
      El meu nom és Xavier, encara que des de ja fa uns anys, tothom em coneix com a Txabi.
      Abans que rés, vull agrair-te, i molt, el teu interès per la meva llengua, el meu idioma (cosa que hi ha gent que fa 30 o 40 anys que viu a Barcelona i ni ha fet, ni farà).
      Veig que del català-valencià ja t’han comentat el què.
      Tinc 56 anys i la meva vida laboral ha estat sempre lligada al àmbit comercial, primerament en marques de luxe de perfumeria i cosmètica (Yves Saint Laurent, Van Cleef&Arpels, Oscar de la Renta, Dolce&Gabbana, Gianni Versace…) i actualment -i des de fa 10 anys- soc el Director Comercial d’una unitat jurídica especialitzada en Dret de les Noves Tecnologies.
      Jo no vaig poder estudiar en català (soc Tècnic Superior de Relacions Públiques per la Universitat de Barcelona); l’escola, i la facultat era sempre en castellà, mai en català. He aprés a escriure el català ja de gran (però parlar-lo sempre ho he fet, és la meva llengua materna… i és per això, perquè a les cases sempre s’ha parlat el català, que aquest s’ha mantingut viu). Ja et dic ara que el teu català serà molt més “acadèmic” que el meu…
      Tinc dues filles, una de 27 anys -Andrea- que és Llicenciada en Humanitats i també en Periodisme, i una altra de 23 -Marta- que acaba de llicenciar-se en Logopèdia. La meva dona, Marta, és advocada i treballa en una empresa d’administració de finques (compra-venda-lloguer).
      Des de l’any 2008 soc un runner apassionat (abans, en ma vida m’havia agradat córrer). Vaig fer la meva primera cursa el 31 de desembre de 2007… i ja no he parat (la culminació de la meva “espiral runner” va ser anar-me’n a Berlin, justament avui fa 3 anys, a córrer la meva primera Marató… als meus 54 anys !!!. Després n’he fet dues més i he “punxat” al quilòmetre 30 en una quarta. Des d’aquella primera i fins avui, he corregut unes 90 curses, entre les distàncies de 10 quilòmetres, 30, mitges maratons i maratons.
      Si vols practicar català “coloquial”, t’animo a seguir el meu blog http://speedy-txabi.blogspot.com on escric gaire bé només de curses, entrenaments… i del Barça (soc un gran aficionat al futbol del Barça i soc soci del Club: vaig al camp cada cop que hi juguen partit). El meu compte de Facebook, Txabi Albert, també és en català; i el meu compte de twitter @TxabiAlbert, també. No em surt escriure de mi i de les meves coses en un altre idioma que no sigui el català.
      En cine m’agrada gaire bé tot, i llegir ho faig -intensament- a les meves vacances d’estiu majoritàriament, tot i que tinc un e-book amb prop de 400 llibres…
      Suposo que estaràs al corrent del tema de la demanda d’independència de Catalunya de la resta d’Espanya. Si vols que en parlem, m’ho dius, perquè no voldria polititzar aquest escrit si no és del teu interès.
      He rebut el teu correu, via “Parlem català”, juntament -amb poca diferència de dies- del d’un munt de noies i nois d’Illinois (Jacqueline, Tayana, Raegan, Ryan, Mike, Nina i Lujan) i us escric exactament el mateix a tots, perquè crec que a tots us he de dir el mateix en aquesta primera comunicació; més endavant, si així ho vols, anirem entrant en temes que -particularment- t’interessi més comentar o conèixer.
      Dir-te des de ja mateix, i és totalment en serio, que si vens per Barcelona tens casa i llit per poder estar-hi els 4, 5, 6 ó 10 dies… els que necessitis.
      Repeteixo, estic molt i molt agraït del teu interès pel meu idioma, que va lligat a tota una cultura, la cultura dels catalans, força diferenciada del de la resta d’España.
      Entre al meu blog i fes immersió en el català d’aquí.
      Una forta abraçada i… fins que tu vulguis.
      Txabi

    • Mireia 2:38 pm on Abril 12, 2015 Enllaç permanent | Resposta

      Bona tarda,
      Només volia comentar al Fermí, per no crear-li confusions a la Teresa. El mot “estudianta” és correcta en català, tot i que el seu ús és poc freqüent. A la facultat d’educació ens ho ensenyen així (podeu veure la guia d’estudiant tant de la UB com de la UAB) i fins i tot el meu carnet d’estudianta, està escrit així, amb “a” final.
      Espero haver ajudat,
      Salutacions!

c
Compose new post
j
Next post/Next comment
k
Previous post/Previous comment
r
Resposta
e
Edita
o
Show/Hide comments
t
Go to top
l
Go to login
h
Show/Hide help
shift + esc
Cancel·la
%d bloggers like this: